El factor dialògic és la clau de la interactivitat

En el conjunt de missatges del professorat al grup-classe, a alumnes de forma individual o a determinats grups de treball i la seva mediació dialògica en qualsevol fase de resolució d'una activitat hi intervé una semiòtica del discurs docent, i tenint en compte els models didàctics usats a l’aula que giren al voltant de la relació que s'estableix entre el professorat, l'alumnat i els continguts de l'aprenentatge, aquest discurs sol tenir aquestes possibles dimensions:

• La dimensió instructiva, que és la que brolla del coneixement i del domini de la matèria per part del professorat. S’adreça bàsicament a la transmissió de continguts. És una dimensió eminentment expositiva on es repeteixen les idees clau, i els continguts predominants que s'hi exposen són conceptuals i de caràcter objectiu. Des del punt de vista lingüístic, en la dimensió instructiva hi predomina la funció representativa, és a dir, tot allò que s'hi exposa és verificable. S'usen les oracions complexes.

• La dimensió afectiva és la practicada especialment a parvulari i als cicles inicial i mitjà d’educació primària. Es caracteritza per un diàleg constant amb l'alumnat i per la importància que es dóna a la comunicació no verbal: contacte visual amb l’alumnat, gestos d’aprovació… Des del punt de vista lingüístic, en la dimensió afectiva hi predomina la funció expressiva, en què l'emissor exterioritza les seves actituds i emocions. El llenguatge usat és personal, afavoreix intersubjectivitat i sol incloure termes col·loquials.

• La dimensió motivacional és de molta eficàcia en el procés d’ensenyament–aprenentatge. És bàsica per a la presentació de nous continguts i ha de ser rica en exemplificacions. Ha d'incloure aspectes com els canvis de to i de ritme i les pauses i silencis. L'harmonia entre els elements verbals i no verbals és essencial. El llenguatge usat ha de ser evocador i suggerent i versàtil i dinàmic.

• La dimensió social és la base d'un discurs afavoridor del desenvolupament personal, la cohesió grupal i la vida en comunitat i fomenta la interacció a l'aula (debats, presentacions, col·loquis…). Té una forta càrrega ideològica i el discurs sol ser de caràcter subjectiu. L'exhortació i l'argumentació són en la base d'aquesta dimensió. Des del punt de vista lingüístic, en la dimensió social hi predomina la funció connativa, de mandat, de pregunta que pretèn assolir una reacció del receptor.

• La dimensió ètica, que es pot considerar inherent a la pràctica educativa, facilita el treball del raonament moral. El diàleg és la base del treball a l'aula. Des del punt de vista lingüístic, en la dimensió ètica hi predomina la funció preceptiva per facilitar l'adquisició d'hàbits. Els termes abstractes hi tenen una presència considerable.

Es podria convenir que quantes més d’aquestes dimensions adquireixi el discurs docent més formatiu serà. A aquesta semiòtica del discurs docent hi cal afegir l’estil d’interacció que en la facilitació de continguts es vol tenir amb el grup-classe. Bàsicament els estils discursius poden ser:

• Informatius. Centrats en la descripció i la narració. S’apliquen per anunciar, definir, ordenar, clarificar o comparar les característiques, qualitats, accions, processos, situacions…
• Explicatius. Quan el que convé no és només trasmetre un determinat concepte sinó també saber-ne el perquè, cal fer un pas més cap a la comprensió i l’establiment de diverses relacions entre conceptes per analitzar-ne les causes.
• Argumentatius. Des d’una perspectiva més crítica, serà en la confrontació de les interpretacions de la realitat on es podrà fer que l’alumnat funcioni més autònomament i faci funcionar els seus coneixements, evolucionant-los, reconstruint-los i generant-ne de nous amb l’acompanyament constant del docent. Aquest discurs comporta la capacitat de dubtar, rebatre, persuadir… i només serà eficient si compta amb una bona implicació de l’alumnat.